Ferrante Gonzaga
  | |||||||||||||||||||||||
| Biografia | |||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Naixement | 28 gener 1507 (Gregorià) Màntua (Itàlia) | ||||||||||||||||||||||
| Mort | 15 novembre 1557 (Gregorià) (50 anys) àrea metropolitana de Brussel·les | ||||||||||||||||||||||
| Causa de mort | Mort accidental (Caiguda d'un cavall ) | ||||||||||||||||||||||
| Sepultura | catedral de Milà | ||||||||||||||||||||||
| Comte de Guastalla | |||||||||||||||||||||||
| 1539 – 1577 | |||||||||||||||||||||||
| Activitat | |||||||||||||||||||||||
| Ocupació | condottiero, diplomàtic | ||||||||||||||||||||||
| Altres | |||||||||||||||||||||||
| Títol | Comte Governador del Ducat de Milà Virrei de Sicília | ||||||||||||||||||||||
| Família | Gonzaga | ||||||||||||||||||||||
| Cònjuge | Isabel de Càpua | ||||||||||||||||||||||
| Fills | Cèsar I Gonzaga, Andrea Gonzaga (en)  , Ottavio Gonzaga (en) , Ippolita Gonzaga (en) , Giovanni Vincenzo Gonzaga, Francesco Gonzaga, Lluís Gonzaga, fill | ||||||||||||||||||||||
| Pares | Francesc II Gonzaga i Isabel d'Este | ||||||||||||||||||||||
| Germans | Eleonora Gonzaga, Ercole Gonzaga, Frederic II Gonzaga i Ippolita Gonzaga | ||||||||||||||||||||||
 | |||||||||||||||||||||||
  | |||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||
Ferrante Gonzaga (Màntua, 28 de gener de 1507 (Gregorià) - àrea metropolitana de Brussel·les, 15 de novembre de 1557 (Gregorià)) fou un condotiero italià, home de confiança de l'emperador Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic, qui el va nominar virrei de Sicília del 1535 al 1546 i governador de Milà del 1546 al 1554; a partir del 1539 va ser comte de Guastalla.
Biografia[modifica]
Ferran era el cinquè dels sis fills que va tenir Francesc II Gonzaga i Isabel d'Este, marquesos de Màntua.[1] Els seus pares el van destinar a la carrera de les armes i el van enviar a Madrid el 1523, per servir l'emperador Carles V, on va conèixer l'escriptor italià Baldassarre Castiglione. Molt valorat per l'emperador,[2] el 1526 era un dels capitans imperials destinats a la guerra contra França, i el 1527 estava entre els principals protagonistes del saqueig de Roma.[3] Va aprofitar per passar a visitar la seva mare que havia anat a Roma per tractar amb el papa sobre el nomenament del seu fill Ercole com a cardenal.[4]
L'any següent se li va confiar la defensa de Nàpols, que era assetjada pel mariscal Lautrec i en guerra contra els nobles de la Pulla afins als francesos.[5] En pagament pels seus serveis se li va donar en feu el territori d'Ariano Irpino. Ferran aspirava al dot d'Isabel de Càpua, filla i hereva del difunt Ferran de Càpua, que li aportaria Molfetta, Giovinazzo i el Comtat de Benevento. Quan va obtenir el consentiment del papa, de l'emperador i de la mare d'Isabel, Antonicca del Balzo, es va casar amb la princesa de Molfetta a Nàpols el mateix 1529.[6] Amb la unió dels dos patrimonis, va esdevenir un dels majors propietaris de terres del Regne de Nàpols.
El 1530 va comandar el setge de Florència. Per la seva aportació a la caiguda de la República Florentina i el retorn dels Mèdici al govern d'aquesta ciutat, el papa Climent VII, el va nomenar governador de Benevent.[7]
Mentre el seu germà Frederic era nomenat per Carles V comandant general de l'exèrcit imperial a Itàlia i obtenia el títol de duc de Màntua, a Ferran se li va concedir el 1531 el nomenament de cavaller del Toisó d'Or.[8] El 1532 va anar a Àustria, per participar en la defensa contra els turcs.
Carles V el va nomenar virrei de Sicília, càrrec que va tenir del 1535 al 1546 (actualment a Messina encara hi ha les restes de la fortalesa que porta el seu nom, el Fort Gonzaga), i després va ser governador de Milà del 1546 al 1554. Durant el seu govern a Milà, Ferran va estar més o menys implicat en la conjura que va causar la mort de Pere Lluís I de Parma a Piacenza, encara que el responsable directe va ser Giovanni Anguissola; d'aquesta manera va contribuir a alimentar l'odi entre les famílies Farnese i Gonzaga que va caracteritzar els següents decennis.[9]
Ferran va morir a Brussel·les a conseqüència de les ferides per una caiguda de cavall durant la batalla de Sant Quintí (1557).[10] Va ser sepultat a la catedral de Màntua.
Comte de Guastalla[modifica]
Ferran va adquirir a la comtessa Ludovica Torelli el senyoriu de Guastalla per 22.230 escuts d'or el 1539. Aquest comtat va gaudir d'autonomia respecte als altres feus adquirits per mèrit o per matrimoni al sud de la península Itàlica. Gràcies a aquesta adquisició va esdevenir el sobirà d'un petit estat i fou el cap d'una dinastia, una nova branca dels Gonzaga, ja que l'emperador li va concedir passar els drets successoris als seus descendents.[11][12]
Descendència[modifica]
Amb la seva esposa Isabel de Càpua va tenir molts fills:
- Anna (1531), morta en la joventut;
- Cèsar (1533 - 1575), comte de Guastalla;
- Hipòlita (1535 - 1563), casada amb Fabrizio Colonna, i més tard amb el duc de Mondragone Antonio Carafa;
- Francesc (1538 - 1566), nomenat cardenal de Cosenza el 1562 i bisbe de Màntua el 1565;
- Andreu Gonzaga (1539 - 1586), marquès de Specchia e Alessano;
- Joan Vicenç (1540 - 1591), cardenal;
- Hèrcules (1545 - 1549) ;
- Octavi (1543 - 1583), casat amb Isabel de Correggio i després amb Cecília Mèdici;
- Flip, mort infant;
- Jerònima, morta infant;
- Maria, morta infant.
Referències[modifica]
- ↑ Barbieri, 2007, p. 84.
- ↑ Sansovino, 1670, p. 375.
- ↑ Affinati, 2015, p. xlvii.
- ↑ Vian Herrero, 1994, p. 27.
- ↑ Canale, 1874, p. 432.
- ↑ Goselini, 1574, p. 452-453.
- ↑ Nardi, 1584, p. 371.
- ↑ García Hernán i Maffi, 2006, p. 662.
- ↑ Botta, 1835, p. 218.
- ↑ Murgia, 1972, p. 73.
- ↑ Pescasio, 2000, p. 111.
- ↑ Murgia, 1972, p. 69.
Bibliografia[modifica]
- Affinati, Riccardo. Città fatali I. Soldiershop Publishing, 2015.
- Barbieri, Giusseppe. Ferrante Gonzaga: un principe del Rinascimento. MUP, 2007.
- Botta, Carlo. Storia d'Italia continuata da quella del Guicciardini sino al 1789. Pedone e Muratori, 1835.
- Canale, Michele Giuseppe. Storia della repubblica di Genova dall'anno 1528 al 1550. Tipografia del r. Istituto sordo-muti, 1874.
- García Hernán, Enrique; Maffi, Davide. Guerra y sociedad en la monarquía hispánica: política, estrategia y cultura en la Europa Moderna, 1500-1700, Volum 1. CSIC Press, 2006.
- Goselini, G. Vita del prencipe don Ferrando Gonzaga in tre libri divisa, 1574.
- Murgia, Adlaide. I Gonzaga. Mondadori, 1972.
- Nardi, Lacopo. Le storie della cità di Firenze. Stamperia Sermatelli, 1584.
- Pescasio, Luigi. Don Ferrante Gonzaga: principe di Molfetta, signore di Guastalla, viceré di Sicilia, governatore di Milano, stratega dell'imperatore Carlo V. Botazzio, 2000.
- Sansovino, Francesco. Origine e fatti delle famiglie illustri d'Italia, 1670.
- Vian Herrero, Ana. El diálogo de lactancio y un arcidiano de Alfonso de Valdés. Presses Univ. du Mirail, 1994.